header-photo

Endreçant l’ànima



Poques vegades m’haurà estat més fàcil fer la presentació d’un llibre com aquesta. Primer perquè el llibre m’ha enganxat des de la primera frase fins la darrera. Segon, perquè moltes de les coses que m’ha suggerit el llibre ja les havia pensat i fins i tot les havia escrit de la Marina Geli.

Escrivia fa quatre anys en el meu bloc, el 6 de setembre del 2006, amb motiu de la col·locació de la primera pedra de les obres d’ampliació de l’hospital: 2El treball fet per la consellera Geli en aquests tres anys de govern ha estat impressionant. A més ho ha fet treballant conjuntament amb els ajuntaments. Ara que alguns, i que es diuen municipalistes, obstaculitzen transferències -escrites i signades en el Pacte del Tinell- de la Generalitat als ajuntaments, reconforta treballar amb una consellera disposada a compartir la capacitat de decisió amb el món local".


I mireu quatre anys després tot el treball fet arreu del país. I a Mataró: l’ampliació dels llits d’aguts de salut mental de l’Hospital de Mataró, el CAP de La Llàntia (aquella emocionant inauguració), l’ambulatori de salut mental, la reforma del CAP de la Gatassa, el projecte del nou CAP de ronda Prim i d’ampliació de Cirera-Molins, el conveni de Cabanelles, la Fundació TIC-Salut, l’agència de salut pública, la constitució del Govern Territorial de Salut. Mai s’havia fet tant i en tan poc temps!

Si la Marina fos en Francisco Umbral, que no ho és afortunadament per a tots, ara em podria dir: "alcalde, que aquí hem vingut a parlar del meu llibre". Sí, clar! Però és que estic parlant del llibre de la Geli: treball, compromís, proximitat i sentiment. Els quatre pilars sobre els que es sustenta el llibre i sobre el que es sustenta tota la personalitat i l’obra política de la Marina Geli.

El treball en la més pura concepció catalanista del terme: el treball com a gran força transformadora de les realitats. El treball com actitud personal i al servei del país. La cultura de l’esforç mamada a casa: "Els pares treballaven molt i passaven molta estona fora de casa" "L’esforç i la responsabilitat m’han acompanyat sempre, perquè és el que havia vist a casa".

El compromís de la dona, de la metgessa, de la ciutadana Geli. "He exercit, per tant de nena, de jove, de mare, de dona ja adulta, madura, i en el futur de dona vella, i mai he deixat de ser "dona", perquè també em sento responsable que les dones tinguin més visibilitat, al costat de les dones anònimes, de les dones que lluiten pels drets de les dones a prop i al món".
La metgessa que es compromet: "A l’hospital Josep Trueta vam defensar amb els companys que havíem de visitar els pacients amb sida a dins de l’hospital públic de Girona. Amb la perspectiva dels anys, puc dir que la sida em va canviar la vida com a metge i com a persona. Per primera vegada vaig haver d’exercir en tota la seva extensió el jurament hipocràtic d de no jutjar, d’acompanyar, d’escoltar, de tractar, de consolar".
El compromís de la ciutadana Geli amb Catalunya i amb la humanitat: "El meu catalanisme sorgeix també de la meva família, d’aquest entorn gironí i dels companys polítics de l’Ajuntament. I el meu socialisme com la millor ideologia per generar llibertat i igualtat d’oportunitats" "Sóc genèticament i vivencialment patriòtica, però el nacionalisme per a mi és massa fràgil, perquè les fronteres d’excloure els altres per reafirmar-se un mateix em preocupen. Els nacionalismes patrimonialitzen el sentiment de pertinença a la nació, el catalanisme. Per mi el patriotisme ha de ser radicalment cívic, social i integrador; un catalanisme social que representa el PSC sense exclusivitats. El catalanisme que busca la unitat civil del poble de Catalunya, per ser un sol poble".


La proximitat com a premissa indispensable de l’acció política: "qui governa és el Departament de Salut i els ajuntaments, qui gestiona són les persones són les entitats proveïdores i qui participa és la societat". I per la proximitat fan falta dues coses: confiança i coneixement. La confiança que expressa la Marina: "Institucions i centres ben governats i ben gestionats amb alta participació dels professionals en la gestió clínica (autogestió, autonomia i autoorganització), ciutadans i organitzacions socials, implicats ja és el present i, sobretot, el futur".

I coneixement, el que dóna haver -en expressió de la Geli- "apamat Catalunya": "He aprés a estimar Catalunya i la seva gent a través dels sis-cents cinquanta mil quilòmetres que he recorregut en sis anys. Poble a poble, ciutat a ciutat, amb tants matisos i amb tantes possibilitats. La geografia humana és la radiografia que dóna sentit a les persones i als territoris".

I encara sentiment. També el sentiment, els sentiments han de formar part indestriable del pensament i de l’acció política. I tot el llibre traspua sentiments: de pertinença, de gènere, de classe: "De fet, estimar és precisament això, alegria, patiment i passió, imprescindibles per sentir-nos vius com a persones i com a poble. Somiar és viure, somiar és transcendent i qui no somia, individualment i col·lectivament és mort. La nació és la conciliació del passat, del present i del futur; de realitats i de somnis".

Treball, compromís, proximitat i sentiment que la Marina incorpora al genoma del projecte compartit per Catalunya: "L’humanisme també ens permet construir un patriotisme, un catalanisme cívic adaptat al segle XXI que incorpora valors globals i locals, que integra a tota la societat catalana, que inclou a tothom però que valora la diversitat. Un catalanisme que és plural per definició, que és polític, però, sobretot, cívic, intel·lectual i obrer". "El catalanisme com a sentiment per la unitat civil de Catalunya, formant un sol poble".

Gràcies consellera, gràcies Marina, per tantes coses, gràcies també per aquest llibre que ens has regalat i del que només ens queda un dubte: "com estarà de bo el pollastre amb escamarlans guisats a la cuina de cal Ros?"

Feixistes!





Anava a titular aquest post: Així, no! Però no ho faré pas. No contribuiré a confondre a la gent identificant els brètols que avui han rebentat la vaga general amb les centrals sindicals que l’han convocada. Prefereixo titllar-los del que són: feixistes!

Fan servir els mateixos arguments: els punys joseantonians. I pistoles perquè de moment no en tenen. Són hereus dels nazis, dels feixistes i dels falangistes. Davant els drets de les persones, la coacció i la violència. Avui era un dia de drets. Del dret dels treballadors a fer vaga i del dret dels treballadors a treballar. I així hagués estat sense la presència d’aquests feixistes que disfressats de treballadors han obligat a la gent a tancar, a deixar de treballar amb mètodes violents. I com que no volen testimonis de les seves malifetes també s'han girat contra els mitjans de comunicació.

Demà caldrà netejar, reparar, substituir tot el que aquests feixistes han embrutat, trencat, arrasat i robat. Demà caldrà desviar diners dels exhausts pressupostos municipals per pagar la broma d’aquests descerebrats. I dic descerebrats suposant que alguna vegada van tenir cervell, cosa que dubto de manera important.

No valen excuses, ni justificacions. Han rebentat la vaga, s’han aprofitat, com fan sempre que poden, del treball de milers i milers de delegats sindicals. Tant s’hi val que sigui una Festa Major, un triomf del Barça o una vaga. Sempre hi són, com paparres xucla sangs per aprofitar-se del treball dels altres sense fotre brot. Que no vinguin amb excuses de mal pagador, ni facin referència a la llibertat. Al mateix temps milers de ciutadans s'han manifestat pacíficament i sense cap problema.

Han destrossat el bé comú, el de tots i totes, el que paguem amb els nostres impostos i ens ha costat molts sacrificis aconseguir. I com sempre han fet el caldo gros a l'extrema dreta i a la dreta extrema. Demà els de sempre tornaran a cridar contra els sindicats, segurament enyorant el seu sindicat, el vertical. Demà sortirà l'il·luminada de torn per qüestionar el paper dels representants sindicals i proposar la seva eliminació. I alguns es fregaran les mans esperant la seva oportunitat pensant que ja no necessiten "escuadras marciales", que ara tenen una legió de perro-flautes que els hi fan la feina i de gratis. O no era de gratis?

L’hora de les concrecions





Avui el secretari de mobilitat de la Generalitat ha presentat l’estudi informatiu de la Ronda del Maresme. Aquesta ha estat una infraestructura molt discutida i que es va desbloquejar en l’Acord de Mobilitat que les principals forces polítiques i la immensa majoria dels alcaldes hem recolzat. El fet d’haver anat a la discussió sobre la necessitat o no d’aquesta infraestructura, sense apriorismes i reclamant tots els estudis de mobilitat necessaris abans de prendre una decisió, va ser clau per poder acordar finalment la seva construcció. Mentre tant el Departament de Política Territorial i Obres Públiques treballava, a partir de la proposta feta per Barcelona Regional al Consell Comarcal, les diferents opcions i traçats de la futura via.

Tres són, per a mi, les raons principals per donar suport polític a una obra com aquesta:

1.- Necessitem vies de comunicació eficients que permetin la competitivitat del nostre territori i la viabilitat de les nostres empreses. Tots els estudis de mobilitat fets demostren clarament que en cas de no fer cap més nova infraestructura l’autopista del Maresme quedaria col·lapsada en un breu termini de temps.

2.- Necessitem vies de comunicació que permetin una bona mobilitat interna entre les ciutats, pobles i viles del Maresme. La proposta que es fa de una ronda, amb dos carrils per sentit, separats per una mitjana i amb rotondes que permetin la connexió amb la xarxa viària local garanteix la permeabilitat i la mobilitat interna.

3.- La nova infraestructura alliberarà l’actual traçat de la N-II d’un volum molt important de trànsit de manera que es pugui realitzar el vell somni dels maresmencs de convertir-la en un gran passeig interurbà.

I tres són les condicions que cal reclamar:

1.- Que es minimitzi l’impacte ambiental de la nova carretera, amb una bona execució i qualitat de les obres.

2.- Que mentre no tinguem una via alternativa els peatges de la C-32 siguin bonificats pels veïns i veïnes de la comarca.

3.- Que es segueixi apostant pel transport públic desplegant totes les mesures previstes en l’Acord de Mobilitat del Maresme.

Fa anys que escric que ja no podíem perdre més el temps o corríem un perill greu de quedar a la cua del desenvolupament econòmic del país. Hem treballat intensament durant aquests darrers anys per cercar l’acord, i ara arriba l’hora de les concrecions.

Fent xarxa



Vídeo Joan Salicrú

És el que hem fet aquest matí a Granollers en firmar l’acord de col·laboració entre m1tv i VOTV, les cadenes públiques del Maresme i del Vallès Oriental. Un acord que farà que programes com El diari de la música amplii el seu camp informatiu a la comarca veïna i que n’aparegui C-60 un programa informatiu amb reportatges de les dues comarques.

M’ha semblat especialment significatiu que el nou programa porti el nom de la carretera que ha canviat radicalment les relacions entre el Maresme i el Vallès. Una prova clara de la Catalunya en xarxa, fonamentada en un conjunt de ciutats articulades, ben comunicades i amb un gran dinamisme econòmic i social. A l’entorn dels acords de l’Eix Mataró-Granollers estan sorgint iniciatives molt interessants que reforçaran el paper de les nostres ciutats en el conjunt de Catalunya i que ajudaran a definir un model territorial potent i en xarxa.

Notícies locals que poden interessar més enllà de la pròpia ciutat i apostes estratègiques compartides entorn de la indústria audiovisual. Una molt bona oportunitat que volem aprofitar al màxim.

De nou solidaris



Si hi havia algun dubte avui s’ha tornat a esvair. Mataró ha tornar a respondre i de forma massiva a la crida de l’Associació de familiars de malats d’Alzheimer. Tres mil cent persones caminant pels turons que envolten la ciutat, amb espectaculars vistes sobre el mar, per demostrar la seva solidaritat amb una causa justa. Ni el xàfec que ens ha caigut poc abans de començar a caminar, ni les parades que calia fer en alguns indrets estrets del camí, han impedit que petits i grans marxéssim solidaris. Darrera de tot plegat una organització que funciona com una màquina ben engreixada, capaç d’avituallar eficientment a una autèntica gernació. Tres-cents voluntaris perquè tot sortís correctament. Ha valgut la pena. Ho hem tornat a demostrar i ja ens emplacem per d’aquí tres setmanes per tornar a caminar pel càncer de mama. Abans, dissabte vinent, hem d'omplir el Monumental per escoltar en Pep Sala i recaptar fons per la lluita contra l'Alzheimer.

Mireu que escriu la Neus Pinart d’aquesta caminada.

Qüestió d’estil




Certament a la política també hi ha estil ben clars i definits. Fa poques setmanes va sortir publicat a la premsa navarresa una notícia que m’afectava. Concretament el “Diario de Notícias” reproduïa les paraules en el Ple municipal de Pamplon del regidor d’urbanisme (UPN), en un debat sobre l’índex de transparència dels ajuntaments espanyols,: “hay ciudades con sus concejales de urbanismo imputados por corrupción, como Mataró y Marbella, que salen por delante de Pamplona”.

Lògicament vaig reclamar a aquest regidor que rectifiqués públicament les seves paraules, informant-lo que el regidor d’urbanisme de Mataró i jo mateix no estem imputats per un delicte de corrupció sinó per presumptes delictes contra l’ordenació del territori i el patrimoni històric. De pas li recordava el flac favor que fem a la política si els mateixos polítics no respectem la presumpció d’innocència i tot ho atribuïm a la corrupció. Poques setmanes després la mateixa premsa navarresa recollia que el mateix regidor, i a instància de la portaveu del grup socialista a l’ajuntament navarrès, va demanar disculpes públiques per les seves paraules. Disculpes que s’accepten sense problemes tot considerant que la mala informació va induir l’error de l’edil pamplonica.

Contrasta aquesta actitud amb el “sostenello y no enmendallo” d’alguns líders del Partit Popular, començant per la senyora Sanchez-Camacho, dels que encara espero rectifiquin les seves acusacions públiques de corrupció. Em sembla que veient com se les gasten aquests del Partit Popular ja puc esperar assegut que rectifiquin o demanin disculpes. Tot plegat una qüestió d’estil a l’hora de fer política. Més aviat una qüestió de mal estil.

Descentralitzant?

Foto Capgros.com

No, més aviat coresponsabilitzant. Això és el que m'ha tocat fer i per partida doble aquesta setmana. Primer amb la signatura del conveni de coresponsabilitat entre l'Ajuntament de Mataró i el Departament d'Educació de la Generalitat. Aquesta tarda amb la sessió del Consell Rector del govern territorial del Maresme central de Salut. Dos actes prou significatius del que el president Maragall va anomenar "el retorn de les competències als ajuntaments" i que el president Montilla ha continuat.


I de les paraules als fets. Un procés que volem irreversible de presència del món local en la gestió i sobretot en la presa de decisions, en el govern en definitiva, de serveis bàsics i tan importants com la salut i l'educació. Un procés que ens hagués agradat més profund i sobretot que s'hagués estès a altres àmbits on s'han mantingut recels dignes d'altres temps i d'altres governs cap el món local. No ens espanta governar, estem preparats i el món local demostra cada dia la seva responsabilitat política.


Perquè de municipalista tothom se'n diu, però mentre uns no hi varen creure i no van cedir mai ni un bri de competències, altres ho demostrem amb fets com els d'aquesta setmana.

I de les dones mire sempre les mans


Foto Mercè Mulet

No m´he pogut estar, mentre mirava aquesta tarda els quadres de la Marga Riera, de pensar en la cançó d’en Raimon:

De l'home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l'home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l'home mire
sempre les mans.

En aquest cas no són mans d’home, són mans de dones. Unes mans omnipresents en els quadres que la pintora mataronina exposa aquests dies a la Galeria Gal-Art de Mataró (Ronda O’Donell, 89). Mans que preguen, mans que acaricien, mans que fan música, mans que treballen. Mans de dones tuaregs, seques com el desert, suaus com la sorra.

Mans de dones tuaregs, perquè la Marga és una enamorada del nord d’Àfrica, hi viatja sovint i s’hi passa llargues temporades. Mans de dones, perquè la Marga és una ferma defensora dels drets de les dones.

“Entre la llum i les ombres” és una exposició més que recomanable en aquest mes de setembre farcit de propostes artístiques a Mataró.

Inici de vol


Foto Capgròs.com

“Inici de vol” és el nom de l’escultura de l’artista mataroní Perecoll que s’acaba d’instal·lar en l’espai del Tecnocampus. És una reproducció, a una escala molt més gran, de l’estatueta amb la que es premien els estudiants de les escoles universitàries de la ciutat quan acaben els estudis i comencen la seva vida professional. Precisament té aquest valor simbòlic d’iniciar el vol.

També per la ciutat, i en una escala col·lectiva, aquesta escultura vol significar un inici de vol, una nova etapa que s’obre a la ciutat amb la posta en marxa del Tecnocampus. Una ciutat que deixa enrere el seu passat manufacturer i que s’aboca al coneixement, la tecnologia i el talent. És cert que això no s’aconsegueix de la nit al dia, i només amb l’esforç municipal. Tot el contrari cal temps i la complicitat de molta gent i de molts sectors per canviar l’economia de la ciutat i garantir-ne el seu futur econòmic i social.

Ara més que mai depèn de nosaltres que el vol sigui curt i pesant o llarg i lleuger. Depèn de molts factors, però també de la valentia que plegats siguem capaços de demostrar. El temps ens acabarà donant o traient la raó, però ara no era moment de parar, com alguns reclamaven, sinó d’accelerar, d’agafar velocitat per emprendre el vol.

Les escultures públiques tenen, a més del seu component estètic, la capacitat d’explicar el moment que viu la ciutat. La Laia l’arquera d’en Rovira Brull volia ser un retorn als orígens precisament en el moment en que es culminava la Nova Ciutat. L’ona d’en Llucià Gonzàlez era tota una declaració del caràcter mediterrani i marítim de Mataró. Ara Inici del vol és una demostració de la voluntat de la ciutat de projectar-se ben lluny, de prosperar i de guanyar el futur.
Article publicat al Capgròs.com

Més modernisme



Aquest dies que a la comarca es parla de modernisme m’arriba un nou exemplar de la revista Coup de fouet. Una magnífica publicació sobre modernisme editada per l’Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona.

Amb una molt cuidada edició hi trobareu articles sobre el modernisme arreu del món amb texts en català i anglès i molt ben il·lustrat. Podeu també llegir l’edició digital a la web de la revista.

La albada del que se fue



La mort que no per esperada no deixa de sorprendre’ns, se’ns ha endut José Antonio Labordeta. La mort, la santa companya dels gallecs, la parca, aquella que tots sabem que algun dia ha de venir. Encara que ens obstinem en oblidar-ho, que fins i tot gosem amagar-la i ignorar-la. Potser que recordem, com cantava el mateix Labordeta, que Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota des del mar, hemos perdido compañeros, paisajes y esperanzas en duro batallar”.

Labordeta ha estat tot un símbol per un poble i per una generació. Pels aragonesos, però també pels catalans i per tots els que creiem en un futur compartit de llibertat i progrés, en un país divers i plural que respecti totes les identitats, llengües i cultures. Primer amb la guitarra, després amb la motxilla a l’esquena i al final des del seu escó per la Xunta Aragonesista al Congrés dels Diputats. No ens quedem només amb la seva valenta intervenció engegant a la merda als diputats del PP que, com acostumen a fer, no deixaven d’increpar-lo. Quedem-nos amb l’home compromès, amb el seu país Aragó, amb els homes i dones d’arreu d’Espanya, amb la lluita per la dignitat dels treballadors i amb la seva obstinada tossuderia baturra per la llibertat. La llibertat que tant va cantar:

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Amb ell ha mort una part de la nostra educació sentimental, de la nostra història col·lectiva, i de les nostres esperances. Camina Labordeta a l’albada, amb la motxilla lleugera, pels camins inabastables de l’eternitat. Descansi en pau.
Mireu el magnífic especial que li dedica la versió digital de El País.

Dracs i colors



El dracs i el colors del modernisme del Maresme que la Marga Cruz ha fotografiat esplèndidament. “Com una capsa d’aquarel·les” fent servir les paraules de la fotògrafa mataronina aquesta tarda a Canet en l’acte d’inauguració de l’exposició i dins dels actes de la III Fira Modernista. I certament el resultat és aquest: pastilles de color, sense identificar, acompanyades de les poesies, algunes amb voluntat d’haikús, de la Montse Assens.

Voluntàriament l’autora no ha volgut identificar les fotografies i deixar que només la seva bellesa ocupi la nostra atenció i ens piqui la curiositat de descobrir on és. Al principi, però, va ser un drac: el d’un casc conegut i estimat. El drac que va encuriosir la Marga per a fer el seu llibre, amb en Pep Andreu, sobre el modernisme de la comarca i que la seguit esperonant en la seva recerca de dracs arreu del Maresme. Entre mig aquesta magnífica exposició que delicadament la Montse Assens descriu:


Tan sols escric versos indelebles
mentre observo la màgia que desprèn
el ritme i la dansa dels colors.
Un bri de llum s'endinsa en la mirada
i el guardià mític de tresors i donzelles
cavalca per l'estol de vitralls que engalana el cel.


Ara que plou

De l’espill i l’engany



Llegeixo Sagitari de Joan Fuster i em trobo amb aquesta frase: De vegades, mirar-nos a l’espill és com contemplar una nostra caricatura, desgraciada i acusatòria.

L’espill és el reflex més directe, més proper de la nostra pròpia caricatura. Segurament el primer amb el que ens trobem cada matí en el ritual quotidià de la higiene. Però al llarg del dia ens veurem en molts altres espills, fugaços alguns i altres, els de les càmeres de televisió i les màquines de fotografiar, més permanents. Com que ara les fotos no tenen la contundència del paper que les feia perennes tendim a la hiperinflació. Ens retratem molt sovint però amb la mateixa promiscuïtat ens oblidem de les imatges que quedaran en un disc dur, un cd o un usb. Ens hem fet encara més caricatura fugaç. Vet aquí els temps que ens ha tocar de viure-hi!.

La caducitat de les imatges no fan però oblidar la vella qüestió de com ens veiem i com ens veuen. Quin dels meus jo surt a l’espill, a la càmera o a la pantalla? El jo que conec i els altres desconeixen? El jo que coneixem tots? El jo que desconec i prou coneixen els altres? El jo que desconeixem tots?

En tot cas -continua escrivint Fuster- les figures solen resultar més convincents i més exactes que les paraules. Les figures, les imatges? Però quines imatges? Existeix realment la meva imatge a l’espill? És reflex d’algun dels meus jo? De tots a la vegada i de cap d’ells?

No serà veritat el que diu l’escriptor del País Valencià (quin gust escriure País Valencià): L’engany és el pa nostre de cada dia. El mateix pa és engany.

Tot plegat reflexions apuntades quan la nit ha caigut, s’està bé al pati i quatre núvols amenacen amb la pluja. O només serà il·lusió nocturna d’un estiu que volem apurar?

Reflexions per la tertúlia #llegimipiulem que uns quants mantenim al twitter sobre el llibre Sagitari d’en Joan Fuster.




Fred i calor


Sobre energia ja he escrit altres vegades. Estic convençut que en aquest camps es produiran canvis molt importants i ràpids que provocaran un nou paradigma energètic. Avui, per aquelles coses que passen, he assistit a dos actes relacionats amb l’energia.

El primer ha estat la presentació del gestor energètic ENVI a la nau Mingell. Un producte interessant presentat per l'empresa Cliensol sorgida de la incubadora del Tecnocampus i que pot ser molt útil per la pressa de consciència del consum energètic domèstic i per desenvolupar estratègies d’estalvi a les llars.

El segon la visita a les instal·lacions, encara en obres del Tub Verd, amb motiu de la posta en marxa del sistema de subministrament de fred-calor. Des de fa uns dies els edificis acabats d’estrenar del Tecnocampus ja es refrigeren amb aquest sistema de distribució energètic que fa de les nostra ciutat una autèntica pionera dels District Heating a Catalunya i Espanya. Estem fent història i obrint camí en un model energètic per les nostres ciutats i el nostre país. Temps al temps.

Història d’una placa


Foto Xavier Saborido

Els castellers a plaça, -algú ho havia de dir- som força renegaires i fem ús sovintejat de l’amplíssim diccionari català a l’ús. Tampoc es tracta d’anar amb masses floritures lingüístiques quan el castell amenaça de fer llenya i cal posar-hi lo de Picamoixons.

Per això quan diumenge a la plaça de Guissona varem descobrir la placa que il·lustra aquest post no varem deixar de riure per sota el nas, fer els comentaris oportuns (amb alguns renecs inclosos) i fer-ne la foto corresponent. Em sembla que va ser la foto més freqüent de tota l’actuació castellera, almenys pels mataronins i els mallorquins. Suposo que els de Guissona ja la tenen assumida.

Però la cosa no es va quedar aquí i, primer en Joan Sala i després en Jordi Fornells, varen estirar del fil de la curiositat. Com que a Internet hi és tot, aviat van trobar la referència a la “Liga del Buen Hablar”, una institució d’església que va col·locar plaques com aquesta en diverses poblacions catalanes. Pel que sembla hi ha versions en castellà i també en català.


Com que algú es pot escandalitzar per aquest post un tant frívol sobre el parlar bé, o més aviat el mal parlar, i en descàrrec meu annexo aquest fragment, que també he trobat a internet, del pròleg que Ángel López Florentino Moliner escriu en el "Diccionario de blasfemias, irreverencias y reniegos":


“No; no está tan clara la distancia entre la blasfemia y la jaculatoria y no me refiero a la pía muletilla respondona habitual de cuando estornudas por parte del que recibe tus asperges: ¡aaaachiiiis! ¡Jesús, María, José! En Cartagena, en Semana Santa, pasaban al Cristo por un callejón angosto. Los costaleros hacían filigranas de equilibrios para que la imagen pudiera pasar ilesa. Hubo un momento en el que la talla del Crucificado estaba a punto de crismarse contra el suelo debido al plano de inclinación de 80 grados. Atento al peligro, exclamó el capataz: «¡Me cago en Dios, que se cae el Cristo!»¿Fue una blasfemia o una jaculatoria? A la postre, el exabrupto del capataz salvó al Salvador de una decapitación imaginaria (de imagen, claro)"

La ràdio de Mataró




Celebrem aquests dies el cinquè aniversari de l’inici de les emissions regulars de MataróRàdio. Va ser concretament l’onze de setembre del 2006 quan la sintonia de l’emissora municipal mataronina saltava a les ones per primera vegada. El que preteníem amb aquesta emissora ja ho vaig deixar ben clar en el discurs que un parell de dies abans vaig fer per presentar les instal·lacions. Cinc anys després, amb una audiència de 22.000 oients mensuals, MataróRàdio és una realitat que supera àmpliament aquells propòsits.

Ara a inici de la temporada i celebrant aquest cinquè aniversari es presenta la nova programació pel curs 2010-2001 amb setanta sis programes a la graella. Ho podeu escoltar a la mateixa emissora. I han volgut celebrar aquests cinc anys amb una campanya prou clara i definitòria: 5 anys escoltant la ciutat.


Temps de castells: pas a pas cap a Tarragona



Foto Carol Mir Latorre

Amb els deures de la Diada acomplerts el diumenge apareixia amb l’agenda neta. I si l’agenda està neta i a plaça hi ha castells, aleshores la cosa és fàcil: camisa blava, faixa i cap a plaça. Encara que per arribar a plaça calgui fer més d’un centenar de kilòmetres, quasi dues hores d’autocar i a la plaça et trobis amb un avís tan singular com aquest.

I com jo quasi cent cinquanta capgrossos i capgrosses que avui hem tirat castells a la plaça de la vila de Guissona. Amb la colla local dels Margeners de Guissona i els Castellers de Mallorca. Pels locals de la camisa marró una bona actuació amb el 5d/, el 7d7 i el 3d7 aixecat per sota. També pels illencs una actuació meritòria amb el 5d7, el 4d7 amb l’agulla i el 4d7.

Els Capgrossos demostrant que les vacances ja queden molt lluny i que la colla recupera ràpidament el ritme i pot tirar a plaça el 4d8, el 3d9f i la torre de 8 folrada. El tres de nou és un castell que els mataronins no acostumaven a recuperar, excepte l’any de l’Arboç, fins l’actuació de Lleida a finals de setembre.

Unes molt bones sensacions i una injecció de confiança en el treball per tenir a punt la torre de nou amb folre i manilles pel concurs de Tarragona. Ara el repte està en els assaigs: ser prou gent per, fidels a l’estil Capgrossos, anar a plaça amb els castells ben assajats i amb garanties suficients. La colla té ganes de gamma extra, ara només falta acabar de creure-hi i trobar la col·laboració de molta gent, als assaigs i a plaça. Els grans castells es tiren a plaça però es construeixen als assaigs.

Barça-Madrid o els gols en pròpia porta

Foto Pere Puntí

Amb l’afer Tremosa ha passat allò de la Lluna i el dit. Tothom s’ha quedat amb l’al·lusió al president Montilla i poca gent ha prestat atenció al que a mi em sembla el fons de la qüestió. No perdré massa temps en les insultants paraules al president. Em limitaré a recomanar la lectura de la columna que en Francesc Codina escrivia ahir divendres a El Punt per entendre algunes coses.

Crec que el fons de la qüestió, i almenys l’excusa d’en Tremosa, ha estat la coincidència de dates entre les eleccions i un Barça-Madrid. Segons l’eurodiputat convergent, opinió compartida per més gent, el partit distorsionarà la jornada electoral i farà que molta gent no vagi a votar i això afavorirà el tripartit. Vatua l’olla, aquest és el gran problema? Tan poca confiança tenen en la ciutadania que la creuen incapaç de fer dues coses el mateix dia? Algú s’ho creu? Sorprèn que sigui precisament un polític nacionalista qui desconfií tant dels catalans i catalanes, de la seva responsabilitat.

Prou sé el que significa un Barça-Madrid al nostre país, però també sé el que ens juguem en aquestes eleccions i crec sincerament que són actituds com les d’en Tremosa les que afavoreixen l’abstenció. Una abstenció, i digueu-m’ho tot, que en unes eleccions al Parlament de Catalunya sempre ha estat més alta precisament en les ciutats i els barris on el PSC treu els millors resultats electorals. En Tremosa hauria de saber, entre tantes altres coses, que amb una participació semblant a unes eleccions generals els resultats serien molt i molt diferents als que anuncien les enquestes. I de moment el que ha fet ha estat marcar-nos un gran gol en pròpia porta doncs amb polèmiques estèrils i inútils com aquesta és com es fomenta el desencís i l'abstenció. Això també ho hauria de saber en Tremosa.

Que vulguin jugar a frivolitzar la lluita antifranquista –ignorància o mala consciència?- ja té delicte, però que a sobre vulguin fer-nos combregar amb rodes de molí atenta contra la intel·ligència. La intel·ligència dels catalans i catalanes que el dia 28 de novembre anirem a votar i després ens seurem a casa o al bar –al Camp Nou no hi caben més de cent mil- per veure el partit i animar els equips. Cadascú el seu, jo al Barça!

Àngels i Capgrossos: Concurs 2010





Aquí teniu el vídeo promocional dels Capgrossos de Mataró pel Concurs de Castells de Tarragona. Però recordeu que els castells es tiren a plaça però es construeixen als assaigs!

El catalanisme, pal de paller


Foto Capgros.com
Molt breument i com a cloenda d’aquest acte acadèmic de l’Onze de Setembre em permetreu algunes reflexions personals sobre la significació de la Diada en el context actual del nostre país.

Aquesta no serà una Diada més. El calendari ha fet que s’encavalqui entre dos fets prou significatius i de gran transcendència política. Per un costat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que els catalans i catalanes ens vàrem donar en referèndum i per altra banda les eleccions al Parlament de Catalunya que el president Montilla acaba de convocar.

Dos fets que condicionen de manera important aquesta Diada. Res del que passi aquest dies serà aliè a aquestes circumstàncies. Però ara més que mai, quan els catalans i catalanes hem esta cridat a les urnes, el seny del nostre poble s’ha de manifestar amb tota la seva magnitud i respondre, des de les conviccions polítiques de cadascú, als reptes que com a país tenim al davant i en la legítima expressió del nostre autogovern.

La Diada Nacional de l’Onze de Setembre és una celebració col·lectiva dels catalans i catalanes que, tot recordant els fets del 1714, ve a reforçar el nostre caràcter de poble i la nostra condició de nació.

És cert que la festa ha de ser de tots, sense exclusions ni molt menys segrests, i més enllà de les legítimes opcions i aspiracions polítiques de tothom. Una autèntica Festa nacional de tots els catalans i catalanes que cadascú pot celebrar de la manera que més li plagui: des del caràcter únicament festiu fins a la reivindicació social o política.

Però no podem negar el caràcter fortament catalanista de l’Onze de Setembre. En honor i memòria dels que han defensat Catalunya quan les coses han vingut maldades. A la guerra de Successió, durant la Guerra Civil i en la llarga dictadura franquista. Ha estat el catalanisme polític, amb el que comporta de lluita per la llibertat i la justícia social, l’eix motivador de la lluita tota aquesta gent. I ha estat el catalanisme l’autèntic pal de paller sobre el que hem construït la realitat política actual del nostre país. Un catalanisme que a mode de gran denominador comú ha estat capaç de cohesionar socialment el poble de Catalunya i ha servit de fil conductor de l’acció de les forces polítiques catalanes.

Un catalanisme d’espectre ampli que dona cabuda des de l’autonomisme, al federalisme o al sobiranisme. Un sol poble que es manifesta políticament divers però capaç de construir un projecte de país per a tots els catalans i catalanes.

Que l’Onze de Setembre serveixi per reforçar la nostra unitat civil i per compartir la il·lusió d’una Catalunya rica i pròspera.

Que tingueu, que tinguem, tots una bona Diada Nacional

Cremar, cremar, ...




Sempre he pensat que el foc podia ser expressió de civilització o de barbàrie. Civilització quan es fa servir per la feina, per la forja, per cuinar, per escalfar-se, per la celebració de la festa. Barbàrie del foc de la guerra, de la crema de llibres, de les marxes de torxes dels totalitaris nazis, falangistes i del Ku Klux Klan, de les fogueres justicieres de les inquisicions, dels que cremen banderes, esglésies i símbols dels altres, ...

Hi penso ara a rel de l’anunci del predicador americà que proposa cremar exemplars del Alcorà per “celebrar” els atemptats de l’Onze de Setembre. Més enllà de les greus repercussions internacionals que el fet està ja provocant i que, com ja han advertit autoritats civils i militars dels EE.UU., hauran de sofrir els americans en pròpia pell i també més enllà de la inutilitat del propi fet, la crema de llibres, de qualsevol llibre, em sembla una mostra d’intolerància absolutament irracional. Ho ha fet l’església durant segles, els nazis i tots els règims totalitaris. Ni el franquisme s’hi va saber estar tal com explica molt bé en Manuel Rivas en un llibre absolutament recomanable: “Els llibres fan de mal cremar”.

Unes eleccions per decidir

Avui el president Montilla ha anunciat que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el 28 de novembre. Ho ha fet amb temps i forma i des del Palau de la Generalitat, defugint escenaris estrambòtics com havia passat en altres ocasions.

El president ha estat molt clar al qualificar de decisives aquestes eleccions per tota una generació. Decisives perquè el 28 de novembre decidirem de debò. I decidirem si volem seguir en la línia de progrés que els governs catalanistes i d’esquerres han impulsat durant els darrers set anys o si tornem a les velles pràctiques de les polítiques de l’anar fent.

Pels socialistes el debat entre esquerra o dreta sempre ha estat fonamental i ho continua essent i més encara en temps difícils, de crisi profunda del capitalisme més ultraliberal i dretà. Però sabem perfectament que en aquestes eleccions el debat identitari, i més després de la sentència de l’Estatut, serà omnipresent. I no és un debat menor i per això caldrà que li dediquem força atenció, No debatrem que som. Això ja va quedar clar en l’Estatut que va impulsar el president Maragall i que va ser referendat pel poble de Catalunya. Som una nació com diu l’Estatut. El debat continuarà sent sobre l’encaix Catalunya-Espanya. Tenim ben clar que aquest encaix passa per la defensa de l’Estatut i per un procés federalitzant d’Espanya. Pot sonar a utopia, però utopies més grans hem aconseguit.

Afrontem la campanya i les eleccions amb unes males perspectives electorals si hem de fer cas de les enquestes publicades. Però les enquestes estan fetes per ser vençudes i tenim arguments de sobres per girar la truita i aspirar al triomf el 28 de novembre. En primer lloc la feina feta des del govern de la Generalitat. Un extraordinari balanç, superior en molt al dels 23 anys convergents, que hem d’explicar a la gent, poble a poble, ciutat a ciutat. Explicar els fets, l’obra feta, i el perquè dels fets. En segon lloc perquè tenim un model clar i concret d’un país que volem sigui de tothom. Sense exclusions ni segrests.

I tenim la manera de fer-ho: amb honestedat i treball i tornant a connectar directament amb la gent. Som forts si som com la gent. Si la ciutadania es reconeix en nosaltres i en som referents. Aquestes són les nostres fortaleses i les que ens han de permetre guanyar a les enquestes i decidir la Catalunya que volem.

Un nou curs



Arrenca demà un nou curs escolar que vindrà marcat pel nou calendari escolar i per la implementació dels ordinadors a les classes. Com que s’acosten temps electorals podríem fer un extens balanç de tot el que el govern de la Generalitat ha fet per l’educació del país en els darrers set anys de govern catalanista i d’esquerres. Temps hi haurà per fer-ho i comparar-ho amb la feina feta pels governs anteriors.

La feina en educació, com en tantes altres coses, no s’improvisa i cal planificar amb molt de temps per tenir les coses a punt i al dia. Una bona mostra d’aquest treball de planificació han estat els cinc acords del Ple municipal del dijous passat precisament per temes educatius. Cinc tràmits administratius per facilitar a la Generalitat la construcció de cinc noves escoles a la ciutat: Marta Mata, Joan Coromines, Angeleta Ferrer, Molí de Vent i una nova escola-institut a Rocafonda. Mentre tant segueixen les obres de la nova escola l’Arboç a Vallveric per tal que estigui a punt pel proper curs 2011-2012. Darrera de cada nova escola una operació urbanística per obtenir el solar, la única manera de fer-ho en una ciutat que hem volgut compacta.

Doncs encara no n’he baixat!



“Malgrat tot els hi costarà fer-me baixar de forma definitiva de les muntanyes.” Això ho escrivia fa ja tres anys i ho he recordat avui tot pujant de nou al refugi “Mataró” de la vall del Gerber. Un refugi que l’any 1985 van construir la gent de la UEC de Mataró per celebrar el 50 aniversari de l’entitat excursionista mataronina. Avui i per celebrar el 75è aniversari els amics de la UEC de Mataró han organitzat una sortida col·lectiva fins el refugi. De pas han aprofitat per reposar el llibre de registre, la farmaciola i un tamboret que algun animal de dues potes havia trencat.

Malgrat que aquesta ruta és molt freqüentada a l’estiu per la gent que s’arriba en pla familiar fins el primer llac, avui només hem trobat un grup de francesos. Un dia magnífic, amb un cel d’un blau immaculat i unes vistes sensacionals cap a Marimanya. Els pics de Xemeneies, d’Amitges, les crestes del Bassiero i les agulles de Saboredo tancant el circ del Gerber.

Tot pujant les muntanyes tan conegudes de la Vall Ferrera: el Mànega, el Covil, el Sabollera, una mica més lluny el Salòria, i el Monteixo amb el Lavans i el Medacorba treient el cap. I el gerdar de Sorpe i la Mata de València magnífics. Aquests boscos són els avetars més importants de Catalunya i camí obligat pels llacs de Cabanes, un dels indrets més bonics del Pirineu.

Una bona matinal de muntanya, en unes muntanyes conegudes i estimades però que sempre et poden tornar a sorprendre. I lo dit: els hi costarà fer-me baixar!

Valors i Esports


Un nou número de la revista Valors. Aquest mes parlant d'esports i valors, un binomi que necessita una bona reflexió. En parla en Joan Salicrú al seu bloc.

Recordant Vicent Andrès Estellès

Recordant Vicent Andrés Estellés

El 4 de setembre de 1924 naixia a Burjassot en Vicent Andrés Estellés, el poeta de l’Horta. Ara que des del País Valencià només ens arriben notícies d’escàndols polítics es bo recordar els poetes valencians compromesos amb el país, la llengua comuna i la llibertat. Maria del Mar Bonet va musicar aquest preciós poema del poeta valencià: Les Illes.

Servir a dos senyors?


No se’m fa fàcil escriure sobre el que he viscut al Ple aquesta nit de dijous. Per això, i encara que la nota surti amb data de divendres, la deixaré almenys vint-i-quatre hores al calaix abans de penjar-la. Escriure en calent té l’avantatge de posar tota la intensitat del debat en l’escrit però té el problema de manca de perspectiva temporal.

I se’m fa difícil quan veus que per un grapat d’hipotètics vots es posa en qüestió tota la feina feta per una entitat exemplar i per uns professionals vocacionals que per damunt de tot han treballat, i des de sempre, per l’educació i el benestar d’uns menors víctimes de situacions socials i familiars greus.

No val tirar la pedra i amagar la mà, no es pot, com molt bé va dir la regidora Esteban, servir a dos senyors. O s’està amb el progrés social i la solidaritat o s’està amb el populisme que és capaç de titllar la institució i els professionals d’aprofitats. I s’està amb aquest populisme quan es dona difusió de forma absolutament innecessària, doncs en aquesta ciutat tothom sap on són els mitjans de comunicació, a una nota de premsa amb greus acusacions.

No val dir que el lloc on es vol instal·lar el centre no és l’adequat i negar-se a proposar cap alternativa no sigui que s’enfadin altres veïns. I sobretot no val, i és el que em sap més greu, estigmatitzar d’entrada un centre i uns menors que no han comés cap delicte i que es mereixen i necessiten que la societat els proporcioni unes condicions de vida dignes i adequades a la seva condicions d’infants.

Postdata: he penjat la nota tal com la vaig escriure el divendres de matinada. Podeu escoltar una part del debat a MataróRàdio.