header-photo

I ara què?




Doncs l’habitual. Cadascú, i m’incloc, farà les interpretacions que li convinguin sobre els referèndums per la independència que avui s’han celebrat en 166 ajuntaments catalans. Quan escric aquests línies només conec algunes dades provisionals sobre la participació i algunes primeres reaccions. I tot això sense conèixer els resultats, encara que això està més que cantat.

Per uns haurà estat un gran èxit, altres diran que han estat un fracàs. Tothom haurà guanyat. Res que no hàgim vist cada nit electoral. Fins i tot hi haurà coincidència en celebrar que no s’han produït incidents.

El mateix a l’hora de repartir les responsabilitats. I gairebé tothom apuntarà al PSC. Els nacionalistes catalans amb el gastat argument de la dependència del socialisme estatal. Els nacionalistes espanyols acusant directament als socialistes catalans de connivència i fins i tot d’estar al darrera de les consultes. O sigui que tornem on érem: una legítima iniciativa popular que acaba en una picabaralla entre polítics. O algú pensava que podia ser d’una altra manera tractant-se d’una qüestió política i amb polítics, dels de carnet i dels altres, pel mig?

Per no parlar dels mitjans de comunicació que tornaran a esbiaixar la informació en funció de les seves línies editorials i dels seus interessos econòmics i polítics. Alguns magnificaran els resultats, altres els minimitzaran, els de sempre els ridiculiritzaran.

Ho sento pel meu elevat escepticisme, però al final del dia em quedo amb la frase d’un veí de Santa Coloma: avui ha estat un dia històric. Es referia a la inauguració de la línia 9 del metro.