header-photo

Si és que hi ha cases d’algú


Foto Quico Melero

Aquesta frase de la cançó “qualsevol nit pot sortir el sol” d’en Jaume Sisa, no va parar de donar-me voltes pel cap, ahir a la nit, durant l’acte de signatura del Pacte per la nova ciutadania. Segurament tenia molt a veure amb el que penso: ser emigrant no és condició, només és una circumstància que el temps soluciona.

Ja vaig dir, quan el debat al Ple, que amb el Pacte per la nova ciutadania els grups municipals de l’Ajuntament de Mataró havien demostrat generositat i intel·ligència. Generositat perquè en aquest pacte tothom ha hagut de renunciar a coses, algunes importants, per arribar al consens. Intel·ligència perquè tothom han entès que la gestió del fenomen de la immigració és segurament el tema de més calat social que tenim a l’agenda política.

Em va agradar i força el plantejament que en Jordi Sánchez, convidat a l’acte, va fer en la seva conferència. Realista, sabent de que parlava, suficient crític, però optimista. Lluny tant del catastrofisme populista com del “buenisme” ingenu que practiquen alguns. Coincidència en la necessitat de vincular drets i deures i en la necessitat del lideratge polític, però sobretot en la imprescindible condició del consens social per gestionar amb èxit un fenomen que va qualificar de transcendent.

Coincidència també en la necessitat d’un tronc cultural comú, construït amb l’aportació de tothom però fonamentat en els drets democràtics i en els valors del catalanisme. Em va agradar especialment la seva demanda de construir una èpica catalana sobre la immigració. La present i les passades.

Ara tenim el Pacte i el Pla d’Actuació. Que ningú es cridi a engany perquè, malgrat la importància de l’acord d’ahir, estem davant un fenomen que per la seva rapidesa i la seva complexitat és de difícil governació i d’una extrema fragilitat. Un fenomen en el que si fracassem, fracassem tots, fracassa el país. I això no ens ho podem permetre.