header-photo

Wallraffear





Els hostels fan sovint estranys companys de lectura. Ho dic perquè en les recepcions es troben, a més dels habituals diaris de dretes madrilenys, revistes que difícilment compraries en un quiosc. És el cas de La Clave, una revista dirigida com no podia ser d’una manera per José Luís Balbín, que en el número d’aquesta setmana inclou una interessant entrevista a Günter Wallraff i que signa Ilya U. Topper. M’assabento de la definició de la paraula Wallraffear que fa el diccionari de la llengua sueca: diguis del mètode periodístic d’inflitrar-se en una institució per a realitzar un reportatge.

I és que pels que no coneguin el personatge, Günter Wallraff ha fet coses tant insòlites com encadenar-se en un fanal d’Atenes, fent-se passar per grec, per poder escriure sobre el tractament de la dictadura grega als detinguts. O quan va aconseguir, fent-se passar per traficant d’armes, que Antonio de Spinola li confessés els preparatius d’un cop d’estat i que va suposar el final de la carrera política del general portuguès.

En la entrevista Wallraff es manifesta molt crític amb l’islam: “Creo que el pañuelo no debe estar en la escuela. De hecho está prohibido en los colegios y en las recepciones oficiales en Turquía, y con razón, porque es un símbolo de lucha ideológica”, si bé es mostra partidari de la construcció d’una mesquita a Colònia,

Walraff és també molt crític amb els dirigents polítics de l’Iran, Diu l’alemany: “Creo que había que tener una postura mucho más dura contra el desarrollo nuclear, porque Mahmud Ahmadineyad es alguien a quien hay que tomar en serio”. No estalvia crítiques ni a Bin Laden ni a Bush: “Son polos que forman un conjunto, tanto Bush como Bin Laden se consideran salvadores de la humanidad, son personajes complementarios”. I dels americans arriba a dir: “Los americanos viven una y otra vez bajo la aparente impresión, errónea, de que el enemigo de su enemigo sea su amigo”.

Tampoc es lliura la premsa alemanya, especialment Bild -i cal recordar que Walraff es a infiltrar en la redacció del diari alemany per denunciar el seu “amarillisme” des de dins-, de les injectives del periodista: “personificación, escandalización, histerización. Se les convierte a unos cuantos en chivos expiatorios; hasta los periodistas serios se apuntan a la caza al hombre”. De fet el mateix Wallraff assenyala el límit del seu mètode de fer periodisme: “¿dónde termina este método? Y lo tengo muy claro: termina donde empieza el de Bild”.

Acaba la entrevista amb una opinió contundent sobre la tolerància: “Tenemos un concepto muy equivocado de la tolerancia: soportar la intolerancia del otro a menudo no es más que ignorancia o simplemente cobardía. Hace falta confrontarla porque hay derechos humanos invulnerables –ya sean derechos de la mujer, de los niños, de la igualdad- y allí no debemos ceder”.