El Solà dur, sec, d’argelages, te de roca i farigoles, on només el pastoret s’aventura amb els bens en busca de pastures impossibles. Tallat en sec per la línia serpentejant de la carretera que s’enfila muntanya amunt a la recerca de pobles, prats i boscos. La secla, que hi corre paral·lela, és com una artèria de vida que rega els horts aterrassats en el pendent i que baixen fins els prats de vora el riu. Com petits balconets vegetals enmig del món mineral, gairebé com petits haikus enmig de poemes èpics. Parets seques que aguanten replans plens de terra portada, en un país on mai va arribar el carro, amb les cartres i el bast. I amb infinita paciència secular.
S’hi cultiva de tot. Patates, pastanagues, enciams, carbassons, ... Tomaqueres i mongeteres que s’enfilen, a falta de canyes, en parrals d’avellaner. Tot ha de créixer en un espai de temps molt curt que va del maig al setembre. Només les cols s’atreveixen a desafiar els freds de l’hivern i es deixen tocar pel gel com si sabessin que això és condició important per un bon trinxat.
Petits horts esquitxats de pomeres, pereres, algun codonyer que servirà per a fer un bon all-i-oli de codony. Als marges solemnes nogueres i cirerers que s’encenen en roig a la tardor. En algun racó el detall femení d’unes mates de flors. I és que al Pirineu el horts, com tantes coses importants, són cosa de dones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada