header-photo

Notícies de la Vall Ferrera



En Cisquet Maranges, de casa Perajoanet d’Àreu, president de l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera té la gentilesa de fer-me arribar un exemplar d’una publicació molt especial. Es tracta d’un recull d’articles sobre la cursa “Cuita el sol al Monteixo”.

Pels que no ho sàpiguen el Monteixo és un esvelt cim de 2902 metres situat a la Vall Ferrera. Una muntanya magnífica i amb unes vistes panoràmiques úniques del Pirineu. Des del Puigmal fins el Vignemale i amb la millor perspectiva de la Pica d’Estats. Desenes i desenes de pics que qualsevol muntanyenc pot anar enumerant.

La cuita al sol és una cursa de muntanya que consisteix en sortir des de la plaça d’Àreu just quan arriba l’ombra de la tarda i pujar al Monteixo sense que aquesta ombra t’atrapi. El desnivell a salvar és de quasi dos mil metres i cal estar en molt bona forma per assolir el cim del Monteixo quan encara hi toca el sol.

Aquesta és una cursa
inspirada en el conte d’en Pep Coll titulat “L’home que corria més que el sol” i que des de fa quatre anys, pel juny, reuneix centenars de persones a la Vall Ferrera.

De totes maneres, i pels que no estiguin en forma suficient o no els hi agradi córrer a muntanya, el Monteixo sempre val la pena. Per les bordes de Crusos, pels
estanys d’Aixeus, pel davant d’Àreu, qualsevol itinerari serveix per pujar una muntanya que després es reconeixerà des de molts altres cims del Pirineu.

Per ballar diumenge


Sant Fèlix



Avui de Sant Fèlix tothom ha sortit content. O almenys ho semblava. I això que malgrat les quatre colles han fet la seva millor diada de la temporada els resultats comparats amb l’any passat no són massa bons. Clar que diades com les del 2006 no es donen cada any: nou castells de nou tots descarregats, cinc castells de gamma extra amb el tres de deu carregat. Més un pilar de vuit amb folre i manilles i un pilar de set amb folre. I només la llenya del tres de deu de Vilafranca.

Els resultats d’aquest any força diferents. D’entrada quatre llenyes. Excepte la Vella de Valls totes les colles han caigut. I els vilafranquins els que més: amb el quatre de nou amb l’agulla i amb el tres de deu. La Jove de Valls amb el tres de nou i els Minyons amb la torre de nou. Com l’any passat nou castells de nou carregats però només tres de gamma extra. I ens hem quedat sense veure cap intent de cinc de nou i amb una llenya del tres de deu quan els setens eren a la faixa del pis de sota. Malgrat tot, força satisfacció perquè el que s’ha tirat ha estat extraordinari. O algú es pensa que els castells de nou són fàcils?.

Com extraordinari ha estat l’ambient a la plaça. Gent, calor, afició en una plaça en la que durant les quasi quatre hores que ha durat l’actuació no hi cabia ningú més. Només el lent muntar i tornar a desmuntar el peu –fins a tres vegades- del tres de deu dels Castellers de Vilafranca ha endarrerit una diada força àgil. Crec que ha faltat convicció per carregar aquest castells. A la pinya en cap moment hem tingut la sensació que l’intent anava de debò. Farien bé els de la camisa verda en no entossudir-se en un castell que avui per avui sembla lluny de les seves possibilitats. Però queden moltes diades fins Tots Sants i aleshores veurem que passa amb els tres de deu. I això que avui els Castellers de Vilafranca han tornat a demostrar que es troben un pas per davant de les altres colles.

I els Capgrossos? Doncs també contents. Hem vist castells macos, hem ajudat en algunes pinyes i hem gaudit d’un bon dinar a can Pau Xich. Dissabte a Cirera i diumenge a la Porxada de Granollers. O sigui a lo nostre: pas a pas, pis a pis.

Vigília de Sant Fèlix







Festa Major de Vilafranca del Penedès i la diada castellera més important de l’any. Aixecaran castells les quatre, en teoria, grans colles de Catalunya. Dic en teoria perquè mirant el ranquing d’enguany –i el de l’any passat- sembla que les coses van d’una altra manera. Però aquest és un debat que ara no toca. El que toca és omplir la plaça més castellera per veure castells importants. Pels que no puguin anar a plaça, la tele -amb un Quarts de nou en directe- o Internet. – www.rtvvilafranca.com o al canal casteller de La Malla-.

I per anar fent boca castellera us recomano el magnífic article que en Cugat Comas ha escrit al PortalMataró.com, i en el que analitza la situació dels Capgrossos de Mataró i les seves perspectives de futur. Amb el quatre de nou com a objectiu.

Ducable.com


Foto Marga Cruz


En Pol Ducable (Duki o Dukeibol) ja té bloc. Benvingut a la bloquesfera!

Petita festa aquesta nit


Per aquesta nit: Contes de lluna plena.

Per sempre: Petita festa


Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quant canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quam em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he tinguda.

Si em torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.


Poesia de Marià Manet musicada per en Toti Soler

Calia, Hefesto?


Rubens: Vulcà treballant en la seva forja
Sembla com si Hefesto vulgués fer pagar al pobres mortals la seva ira per les banyes que Afrodita li va posar amb Ares. O més aviat la culpa és dels humans?

Té força raó en Gordillo

Foto Quico Melero

Doncs sí, coincideixo bastant amb les opinions que en Saül Gordillo exposa en el seu bloc sobre les infraestructures de mobilitat del Maresme. N’he escrit altres vegades –pel febrer del 2006 i la darrera pel març d’aquest any amb motiu de la reunió que varem tenir a Madrid amb en Víctor Morlán- sobre aquest tema i he subratllat la necessitat de posar-nos definitivament d’acord en per a que han de servir aquestes infraestructures i per tant quines necessitem. Ara, en ple debat sobre les infraestructures a Catalunya, el Maresme no pot –i mai millor dit- tornar a perdre el tren. Em remeto doncs al que vaig escriure anteriorment i que em sembla absolutament vàlid sobre el model de mobilitat de la comarca.

En Gordillo, però, no en parla tant del model com de l’oportunitat històrica que representa l’actual debat. Sovint en aquest debat tinc la impressió que es busca més la foto que el treball seriós, que el tacticisme polític de vol gallinaci preval davant una estratègia global de comarca. Per tant cal superar aquesta fase, liderar des del territori el debat i anar a Madrid i a Barcelona amb una proposta clara, definitiva i consensuada. No fer-ho significarà tornar a perdre una altra oportunitat i mentre tant les inversions aniran cap a d’altres territoris i nosaltres continuarem, en el millor dels casos, amb la situació de col·lapse actual.

Aquest és un debat que a Mataró li interessa especialment. Ens hi juguem massa coses com per quedar-nos al marge. I ens interessa el debat pel representa per la pròpia ciutat i la seva economia, i també pel nostre paper central de capital territorial. És clar que el model de mobilitat no s’ha de fer pensant únicament en Mataró, però encara menys es pot fer al marge de Mataró. I tots els temes ens interessen. Els que enumera el conseller Nadal en l’article de l’Avui que ha motivat el comentari d’en Saül Gordillo. Però també ens interessa el quart cinturó – i les millores imprescindibles i reclamades des de fa temps de millora de la C-6O a Mataró i a La Roca per acabar amb els punts negres que presenta aquesta autovia-, el tren orbital, la connexió amb transport públic amb l’aeroport de Girona i l’arribada de l’AVE a La Sagrera.

Sóc conscient que el debat és complex, que els interessos són diversos, que el dilema transport públic transport privat moltes vegades respon a plantejaments de política general que poc o gens tenen a veure amb la comarca. Però també sóc terriblement conscient que ara no val a badar, que cal acabar de discutir el que calgui però amb un únic objectiu: ser capaços de posar-nos d’acord ràpidament en el que cal fer i en com cal fer-ho. I parlo tant de les obres que caldrà fer com dels acords polítics que han de possibilitar-les. Per què a mi també m’agafa una suor freda, amb la diferència que si a en Saül li toca explicar la història a mi, com alcalde de Mataró, em toca escriure-la. Que a mi tampoc m’agradaria haver de donar la raó a en Ruíz Gallardón.

Quan només falten onze mesos

Foto Pere Vàzquez


Evidentment* per Santes, i quan pels santeros tot just acaba de començar la llarga travessa del desert ens arriba un número gairebé monogràfic del TotMataró sobre Les Santes del 2007. Amb texts de Cugat Comas i fotografies de la Xènia Solà, fa un recorregut exhaustiu pels actes i escenaris de la Festa Major. Com que no sé trobar l’enllaç electrònic només us puc recomanar l’edició en paper. Ho sigui que ja ho sabeu, aneu al forn o a la botiga i agafeu el vostre exemplar abans no s’acabin.
*dedicat

De nou Sant Ramon


Una estampeta del Sant per no ser menys que en Bassas

Vet aquí que les coses semblen festes expressament quan només es tracta d’un coincidència. Si fa tres dies parlava de Sant Ramon i explicava la història del sant, avui arriba la notícia del robatori d’una de les seves relíquies del monestir de Sant Ramon del Portell.

Primer dalt de la mula, ara en mans d’un facinerosos ignorants. No hi ha manera de deixar en pau les despulles de Sant Ramon?. Per cert, curiosa manera de traduir el nom del diari lleidatà a la seva web!

Les Santes-Escorxador


Foto Quico Melero

Si abans d’ahir escrivia sobre la Serenata del carrer Sant Ramon avui ho faré sobre la Festa del barri de Les Santes-Escorxador. Aquestes festes reprenen el calendari de festes de barri que culminen amb Les Santes,abans de les vacances d'agost. Ara, tot just quans els mataronins tornem de vacances ens trobem amb aquestes festes, les de Cirera i algunes més que ens portaran fins al final del cicle a les festes de Sant Simó cap a finals d’octubre.

Aquest cap de setmana toca Sant Ramon i les Santes-Escorxador. Un bon moment per retrobar-se i mentre es sopa amb els veïns, s’escolten les havaneres o l’orquestra, xerrar de l’humà i lo diví, practicant una sana xafarderia que no deixarà res, ni ningú, sense repassar.

El barri de Les Santes-Escorxador s’ha engrandit, i encara ho farà més, amb els pisos de can Gassol. Nous veïns que han donat un impuls a la festa. I nous espais per a celebrar-la. Mentre el barri comença tot just un període de transformacions profundes que ha de canviar la seva fesomia. A l’entorn de l’antic Escorxador es comencen a configurar un grapat d’equipaments, de barri i de ciutat, molt important. A l’escola bressol Els Menuts s’afegirà el nou local de la colla castellera, la nova biblioteca (que postulo es digui Antoni Comas), la nova escola de primària Joan Coromines, l’espai escènic a can Gassol. Equipaments en marxa i projectats per construir en els propers anys. Un esforç important perquè el natural lliscament de la ciutat cap a ponent tingui els contrapesos necessaris a llevant. Créixer en centralitat i no substituir una centralitat per una altra.


Ara, però, és l'hora de la festa, de celebrar-la i de gaudir-la. Amb els veïns, als carrers i ales places com ens agrada als mediterranis.

Treballant per la feina

Foto Oscar Rojano


I per parlar de feina qui millor que la consellera de Treball de la Generalitat de Catalunya? Perquè la feina preocupa i molt. Malgrat que les darreres dades de l’observatori del mercat del treball de Mataró ens indiquen que l’atur no para de disminuir, la taxa d’aturats de la ciutat és preocupant sobretot entre les dones.

La consellera Mar Serna ha estat especialment interessada en aquest tema durant la visita que ha fet aquest matí a les oficines de treball de la Generalitat a Mataró. A més de conèixer de primera mà el funcionament de les oficines ha volgut saber la situació socio-laboral de la ciutat i les perspectives de futur. La reinserció laboral de les dones del tèxtil ha estat uns dels temes sobre els que hem plantejat algunes línies de treball conjuntes Ajuntament-Generalitat que caldrà concretar en les properes setmanes.

El canvi de model econòmic de la ciutat ha de suposar noves oportunitats laborals pel conjunt de la ciutadania i en cap cas ha de comportar la marginació laboral de cap col·lectiu. La diversificació del teixit productiu de la ciutat, la incorporació de les noves tecnologies, la innovació i la formació han de ser els pilars sobre els que s’ha de sostenir la nova economia de Mataró. Volem més ocupació, però també més ocupació de qualitat.

Sobre aquests i altres temes hem pogut parlar amb tranquil·litat aquest matí amb la consellera Serna. Com sempre, un parell d’hores de visita de les que es deriven una agenda de treball complexa pels propers mesos.

Arriba Sant Ramon


Foto Capgros.com

I amb una mica d’antelació els veïns i veïnes del carrer Sant Ramon organitzen la seva Serenata, la més antiga de la ciutat. Aquest any el pregó el farà la Montserrat López, tinent d’alcalde i regidora d’Interior i Hisenda de l’Ajuntament de Mataró, L’any 2004 la comissió organitzadora em va demanar que fes el pregó, cosa que vaig acceptar amb molt de gust. I ara, i per anar fent boca, transcric el text que vaig llegir aleshores:

“Bona nit veïns i veïnes del carrer de Sant Ramon.

Deixeu-me, en primer lloc, agrair a l’Associació de la Serenata del carrer Sant Ramon que m’hagi permès l’honor de pronunciar aquest Pregó com a inici de la festa d’enguany.

Arriba setembre, s’acaben les vacances, tornem a la feina.

Segurament la data s’hi escau: un carrer treballador, com diu el president en el seu escrit de presentació de la festa, celebra la seva festa tot just quan tornem a la feina.

I el Sant crec que també s’escau amb al caràcter pencaire del carrer. De la llarga biografia de Sant Ramon, i més enllà del naixement miraculós produït per l’espasa del vescomte de Cardona en obrir el ventre de la mare vint-i-quatre hores després de la seva mort, podem destacar el seu treball incansable. Pagès de jove, frare mercedari (s’explica que el tancaren a la presó per la seva eficàcia a l’hora de convertit infidels), cardenal, mediador en conflictes domèstics, protector de pestes i malures de la gent i del bestiar.

Si miraculós fou el naixement del Sant, el seu enterrament també va tenir una bona dosis de sobrenatural: la història de la mula cega, amb el bagul amb les despulles del Sant, vagant de poble en poble, per l’altiplà de La Segarra és prou coneguda. Podríem sospitar que la mula cau morta quan arriba al Portell per causes diverses i diferents segons quina fos l’època de l’any: un sol que estavella les pedres si va a ser l’estiu o un fred i una boira que et congela les orelles si fou a l’hivern. Siguem però ortodoxes i fem cas de la tradició popular que diu que el Sant va voler ser enterrat al mateix poble on va néixer i on ara s’alça el santuari de Sant Ramon del Portell.

Un santuari, i cito literalment en Joan Amades, on es celebrava una fira que durava tota una setmana.

“En altre temps, al voltant del santuari s’havia celebrat una fira que durava una setmana.

Entre la gran diversitat de firaires hi acudien els sabaters de Guissona amb llur bé de Déu de sabates, totes enllustrades i lluents; els filadors de cànem i espardenyers de Balaguer, ben proveïts de cordes i espardenyes; els marmanyers i verdulaires del Camp de Tarragona, amb fruites i verdures saboroses, poc conreades i escasses per la Segarra; els botiguers de teles fines i de robes bastes de Manresa i d’Igualada; els teixidors de Sant Llorenç dels Morunys, amb llur drap de piteu emprat per a fer capes, peücs i d’altres peces de molt abric, i mantes gruixudes per al llit; els vidriers i porronaires, que estenien grans parades d’estris de vidre de tota mena, així com els terrissers i cantirers de Verdú escampaven llur obra en grans parades. També hi feien cap els ganiveters de Solsona amb llurs ganivets proveïts de mànec de banya. De Solsona també arribaven els calderers i els safranaires de Santa Coloma de Queralt, i els sedassaires del Pla de Lleida.

Els mestres de fusta hi diuen llurs culleres, els barrals i sellons de fusta de pi per posar aigua i les portadores per a traginar els raïms de les veremes. Hi acudien encara firaires i marxants de moltes altres menes”.

No els caldria gratar massa en la memòria del propi carrer de Sant Ramon de Mataró per trobar exemples de molts d’aquests oficis i feines que s’aplegaven a la fira de Sant Ramon del Portell.

Un Sant pencaire, per un carrer de treballadors, amb una festa tot just quan s’acaben les vacances i tornem a la feina.

Els temps però canvien i segurament, pocs pagesos, vidriers, teixidors i fusters trobaríem ara vivint al carrer Sant Ramon. Pocs o cap.

De gent treballadora tanta com abans. Amb feines més descansades físicament que les dels pares i dels avis. Però en definitiva feina.

I d’això, i encara que estiguem a punt d’encetar la festa, us vol parlar l’alcalde. De la feina. De la necessitat d’avançar en la busca de noves formes de guanyar-nos la vida. Els temps canvien, ho deia abans, i per tant noves circumstàncies ens obliguen a plantejar-nos noves respostes.

Si els vells oficis desapareixen o deixen d’ocupar a tanta gent com abans, ens cal trobar altres maneres de guanyar-nos les garrofes. Això que ara es diu “nous jaciments d’ocupació”.

No m’espanta, encara que em preocupi, el futur laboral dels mataronins i mataronines. No som, ni tenim vocació d’esdevenir ciutat dormitori. En cada punt i moment de la història la ciutat, els seus ciutadans i ciutadanes han sabut trobar la diferència. Allò que a Mataró es fa millor que en lloc i del que som mestres.

Ganes de pencar nos ens han faltat mai. Capacitat emprenedora i imaginació tampoc.

Però no som gent a la que li agradi el cofoïsme: sabem quins són els problemes, quines les mancances i per això ens cal treballar dur. Per solucionar els problemes, per eliminar les mancances i sobretot per tenir confiança en nosaltres mateixos, en el nostre futur com a persones i com a ciutat.

I ara si, parlem de la festa!

D’aquesta Serenata del carrer Sant Ramon que arriba a la seva 140 edició segons ens diu en Manuel Cusachs. Encara que en Manuel Roca, i al mateix butlletí, situa l’inici al 1834 o sigui 30 anys abans que en Cusachs. No sé si és un error de transcripció o és que la festa, com el sant que va estar vint-i-quatre hores dins el ventre de la mare morta, va estar trenta any sense sortir a la premsa de l’època. En tot cas ho deixo pels historiadors.

I arriba la festa renovada, amb un programa engrescador, per a fer-nos passar un parell de bons dies, sobretot de bones nits, a la fresca del carrer, amb la companyia dels veïns i veïnes, compartint la taula, la música dels espectacles, fent-la petar i deixant anar una mica de sana xafarderia. Després de les vacances hi ha tantes coses a explicar-nos.

Veïns i veïnes, gent de l’Associació, que per molts anys ens puguem aplegar a la Serenata del carrer Sant Ramon. Senyal que serem vius i senyal que tindrem coses per celebrar.

Visca la Serenata del carrer Sant Ramon.

I el dilluns tots i totes a treballar!

Bona festa a tothom!”.

El perro guardián del caserío

Foto Santos Cirilo

Molt interessant entrevista d’Antonia Iglesias a Xabier Arzalluz a El País d’ahir. El vell dirigent nacionalista demostra, malgrat avisar que està en fase de “desguace”, que potser ja no és “el perro guardian del caserío”, però que continua amb tenint idees pròpies sobre la realitat política del País Basc i que les expressa sense gaires embuts.

Contundent amb la política actual de la direcció del PNB i especialment amb Josu Jon Imaz. El possibilisme de l’actual dirigent xoca frontalment amb l’actitud radical d’Arzallus. Ben al contrari expressa, i en vàries ocasions, el seu suport a la política del lehendakari Ibarretxe i a la idea d’un referèndum. Un referèndum que serviria segons la seva opinió per saber si hi ha un solució de convivència o de no convivència. No aclareix aquests termes i ens deixa amb el dubte del que passaria si sortís un posicionament a les urnes contrari a les tesis d’Ibarretxe. Hi hauria o no hi hauria, aleshores, convivència possible?. I exactament a l’inrèves, encara que aleshores la pilota estaria a Madrid. Tot plegat massa arriscat com per avançar per aquesta línia sinó es clarifiquen, per part de tothom, les regles del joc.

Anima Arzalluz, al president Rodríguez Zapatero, a intentar un nou període de diàleg amb ETA i no estalvia crítiques al PP a qui acusa clarament de posicionar-se en contra de la negociació amb la banda terrorista per raons d’oportunisme polític.

Però és en les seves opinions sobre ETA on Arzalluz demostra realment el seu tarannà polític. Com quan accepta el seu desengany amb els terroristes pel fet de sentir-se enganyat: “Y yo hasta entonces creía que ETA no mentía, entre vascos, quizá sea un cierto orgullo que tenemos de no mentir y de atenernos al pacto”. Curiosa, per no dir molt limitada, versió de la realitat del món.

Quadern d'estiu: de nou a Mataró




Darrer dia de vacances -de fet escric aquestes ratlles des de l’ordinador de casa- fora de Mataró. Ha plogut i ho pot tornar fer en qualsevol moment. Una ràpida visita a MeteoMataró em dona les dades de tot el que ha plogut aquest agost.

Molta gent segueix de vacances, alguns les comencen i d’altres ja han tornat. La bloquesfera segueix igual de pansida encara que alguns tornen amb ganes. Demà toca fer re-immersió, recuperar papers i tornar a agafar ritme malgrat siguin dies d’impàs amb molta gent de vacances. Revisar la feina en marxa, planificar-ne de nova i tancar alguna carpeta. La ciutat que ni es para ni espera. També la vida personal es situa en una altra dimensió.

Mentre tant la política general, que he seguit a ràfegues pels diaris, segueix en el típic joc de les declaracions i contradeclaracions. Avui li ha tocat a en Gallardón que, després de veure que li ha passat a en Piqué, deu haver pensat que calia començar a fer mèrits davant els Acebes, Zaplana i companyia, no sigui que el deixin fora de les llistes per Madrid a les properes eleccions generals per massa moderat. I que millor que ficar-se amb Catalunya, un recurs que al carrer Gènova i entre la parròquia dels populars sempre dona bons resultats.

Una bestreta del que ens espera en els propers mesos. Si la legislatura ha estat per sucar-hi pa, els mesos que ens queden fins les generals seran de traca i mocador. Temps al temps.

Quadern d’estiu: benvolgudes llaunes



Aquest matí, repenjat a les roques de la base del refugi Enric Pujol, amb l’estany de la Gallina al dessota i la paret del Montroig al davant, feia recompte mental dels refugis bivac del Pirineu català. Feia recompte dels refugis i de les nits que hi he passat. Al més antic, i em sembla que ja desmuntat, hi vaig dormir ja fa molts anys per pujar al Besiberri Nord. Aquest va ser el primer refugi bivac del Pirineu. Poc devien sospitar les “autoritats” d’aleshores el significat de la data en que fou inaugurat: l’onze de setembre del 1960.

Van haver de passar molts anys fins que uns nous refugis bivacs es bastissin al Pirineu. Fins l’any 1974 no es va construir el de Molieres, l’únic en el que no hi he estat. De fet la meva única visita a la vall de Molieres és de l’any 1973 tot baixant, de forma bastant accidentada, del Tuc de Molieres, pic que havíem fet des de la Renclusa.

Els anys vuitanta foren especialment fèrtils i fins a cinc refugis bivac es varen construir en aquells anys. El primer fou el Refugi del Cinquantenari de l’UEC a l’estany de Baborte a la Vall Ferrera. Construït a Mataró, hi he dormit unes quantes vegades. La darrera, en un refugi atapeït de francesos, per anar a fer el pic dels Estanys.

Pocs dies després, també a la Vall Ferrera, s’inaugura el refugi Josep Maria Montfort als estanys de Baiau. Acampat al Pla de Boet vaig veure com l’helicòpter feia uns quants viatges per transportar el material des de la Farga d’Àreu fins els estanys. Fa uns anys varem dormir amb el refugi ple a vessar per anar al Comapedrosa per la Portella de Baiau. Uns anys després dormiren pràcticament sols, en una nit de llamps i trons, per pujar al Medacorba.

També en una nit de tempesta vaig dormir al refugi Enric Pujol. L’endemà, una treva del temps ens va deixar pujar fins el vèrtex geodèsic del Montroig abans el mal temps no ens deixés arribar al cim. El refugi del Montroig va ser inaugurat l’any 1984 amb una nodrida representació de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró.

L’any següent es va inaugurar el refugi Mataró a la vall del Gerber. Construït, com el de Baborte, a Mataró fou instal·lat amb motiu del cinquantè aniversari de la fusió de quatre entitats excursionistes mataronines per formar la UEC de Mataró. Fa uns quants anys hi vaig passar amb la gent de la UEC de Mataró en una travessa que varem fer des de Amitges fins la Mare de Déu de les Ares.

L’any 1988 es va inaugurar el darrer refugi bivac als plans de Broate a la vall de Cardós. Similar als de Baiau i Montroig, hi vàrem dormir per pujar al Sotllo ja fa uns quants anys.

Quan repasso això m’adono que de tot ja fa uns quants anys i que aleshores podia fer molta més muntanya. Malgrat tot els hi costarà fer-me baixar de forma definitiva de les muntanyes.

Quadern d’estiu: el camí de la vall




El camí de la vall és un camí vell. Molt més antic que l’antiga carretera construïda en el primer terç del segle passat i quan el pas per la vila era obligat per caminants i bèsties que el resseguiren durant segles. Camí savi que planeja per dins del bosc, a mig aire de la serra, bastant per damunt del riu. Si el caminant ho fa en silenci, sense presa, pot sorprendre el pas dels cabirols, la fressa dels senglars o els salts àgils dels esquirols. El camí avança entre alzines més cap a la solana i pi roig a mesura que es revolta el serrat i s'enfila cap al nord. El bosc es poc madur, amb alguns exemplars de pin vells i recargolats, però dominat per arbres massa iguals de talla. Cosa bastant normal en una vall on els boscos foren explotats durant segles per abastir les fargues que donaren nom a la vall. Curiosament, excepte el martinet d’Alins i les restes de cagaferro que es pot trobar en alguns indrets, no en queda cap vestigi d’aquella antiga activitat econòmica.

Quan s’arriba a la vista dels llosats d’Araós, el camí es desploma en unes marrades que fan sospitar si són autèntiques o fruit de la impaciència d’alguns. A l’altra banda del riu, una mica cap al sud del poble, sola i petita, l’ermita de Sant Francesc invita a arribar-s’hi. Reconstruïda fa uns anys, conserva l’arc de ferradura i un mur de “opus spicatum”. Segurament ens trobem amb una de les ermites més antigues del país. I és que a Araós fa anys van posar un rètol –com a d’altres pobles de la vall- que deia: Catalunya té mil anys i a Araós ja hi érem”. Els de la vila no trigaren a fer unes samarretes que deia: “Catalunya té mil anys i a Tírvia ja mos engatàvem”.

I és que els de la vila sempre seran els de la vila. Ho mig explica en Camilo José Cela en el llibre que va escriure a mitges amb l’Espinàs i que passa per ser la millor guia d’un país que encara vaig conèixer : “A Tírvia, en su atalaya, le zurraron a modo durante la guerra civil; cuando los ánimos se calmaron y volvió la paz, el gobierno quizó reconstruir el pueblo en la carretera (lo que quizás tenga cierto sentido común), pero los de Tírvia prefirieron seguir en su aireado palomar, desde el que se contempla buena parte del mundo”.

Quadern d’estiu: Ainhoa Arteta





Ahir a la nit, a l’església parroquial de Rialp, dins del programa del VII Festival de Música de la Vila de Rialp. Magnífic concert de la soprano guipuscoana acompanyada al piano per biscaí Rubén Fernández Aguirre. Una veu impressionant, plena de matisos, que acompanya amb una gran sensibilitat musical no exempta d’una gràcia interpretativa important. Cançons de Montsalvatge, Granados, Turina, entre altres. Em quedo amb les Cinc cançons negres de Xavier Montsalvatge.

El Festival de Música Vila de Rialp s’ha consolidat plenament en l’atapeït calendari de festivals d’estiu. Encara que centrat a la vila pallaresa ofereix concerts a altres indrets de la terra ferma: la Seu vella de Lleida, Santa Maria d’Àneu, Sant Roc de Farerra, les Planes de Son, el Monestir de Gerri de la Sal, l’església de Tremp. El programa ofereix concerts de primera línia amb interprets de la categoria de Claudi Arimany, Jordi Savall.

L’església plena i les entrades esgotades fa dies són un bon senyal de l’acceptació que el concert d’ahir, i el Festival en general, està tenint entre la gent que aquests dies vivint al Pallars. Una mostra més, com ja deia l’any passat, que la vida cultural també existeix més enllà de Barcelona.

Quadern d’estiu: tarda d'agost


Farrera de Pallars


La tarda passa a poc a poc mirant els cotxes que van carretera amunt. A Farrera fan festa. Per la Mare de Déu d’Agost un bon grapat de pobles pallaresos celebren la seva Festa Major. Els de Farrera s’han espavilat –algú amb una certa ironia diu que han estat els pixapins de Barcelona que hi estiuegen- i fan una festa una mica diferent a d’altres pobles. Perquè, com si haguessin estat dictades per un canon immortal, les festes dels pobles pallaresos, repeteixen anys rere any el seu programa. Pot canviar l’orquestra, les músiques, però sempre tenen aquell aire de provisionalitat, de músics a punt d’arrencar a córrer costes avall. I si no us creieu llegiu d’Espinàs –que ara està d’actualitat- el capítol “Quatre músics sota una bombeta” al seu “Viatge al Pirineu de Lleida.

És cert que ja no pugen un parell de pallassos com de cartró a entretenir la canalla, i que ara ho fa un discret grup d’animació que canta cançons per la mainada. Però el pressupost dona pel que dona i les finances municipals no estan per tirar coets, encara que la festa cal celebrar-la. Hom no sap si per la gent del mateix poble o per entretenir els forasters que aquests dies omplim cases i pobles. Pel sant patró, o patrona, segur que no.

Resseguint programes de festes sobta la manca, amb alguna honrosa excepció, d’elements tradicionals. Sembla com si el país hagués tingut un atac d’amnèsia col·lectiva i hagués perdut els referents culturals propis en un procés que els darrers anys només ens ha portat de l’Espanya de TVE a la Catalunya de TV3. Molta feina queda per fer i
alguns ja fa temps que s’afanyen. No es tracta de convertir el Pirineu en un diorama per les vacances sinó en un territori amb personalitat pròpia fruit de les seves profundes arrels històriques i dels nous temps que corren. Mentre tant aguantarem estoics la ració de “No te vayas de Navarra” –barrejada amb alguna cançoneta de la Bet- de cada any per aquestes dates.

Seguir endavant



Després de les exèquies de la mare –cristianes, senzilles, sense música ni parlaments, com ella volia- ens cal seguir endavant. Han estat multitud les mostres de condol i suport que la família ha rebut de veïns, amics, coneguts, entitats. A tots i totes les més expressives gràcies. Avui, més que mai, els valors rebuts dels pares es fan necessaris per seguir endavant. Avui, més que mai, l’agraïment més profund pel molt que feren per nosaltres. Avui, més que mai, el convenciment que la força de l’estima pot omplir el món de felicitat.

Sense fer soroll




Com a ella li agradava, sense fer soroll, ahir va morir la mare. Senzilla, humil, treballadora, carinyosa, amb un puntet de sornegueria i molt, molt, discreta. Així ha viscut vuitanta sis anys i així ha mort.

Quadern d’estiu: gloria y figura hasta la sepultura




Diumenge passat María Antonia Iglesias entrevistava a Felipe González a El País. Avui l’entrevista la fa a Manuel Fraga. Si aleshores comentava que “quien tuvo, retuvo y guardó para la vejez”, avui em puc reafirmar en el meu comentari. El vell polític gallec dona tot un recital de la seva manera d’entendre la realitat política espanyola: intel·ligent –el personatge ho és i molt- però absolutament subjectiva. Tampoc esperava una altra cosa coneixent els tics personals i polítics del dirigent popular. Avui però les diu de l’alçada d’un campanar i en algun cas, com a bon gallec, deixa la resposta en l’ambigüitat. Com quan acusa als polítics de la II República de ser els únics culpables de la guerra civil. Tots els polítics?. Només els polítics?. Per què els morts apilonats només són els d’un bàndol?.

Curiosa, si més no, la seva manera d’entendre la deriva ideològica de Santiago Carrillo que evoluciona, a partir dels errors del sistemes comunistes, cap a l’eurocomunisme. No fa Fraga cap menció a la seva pròpia evolució, des del règim franquista, cap a la democràcia constitucional. Oblit?.

No estalvia crítiques al govern socialista i especialment al president Rodríguez Zapatero. Crítiques lògiques, que no fonamentades, d’un polític fortament ancorat a la dreta espanyola més rància. Absolutament irresponsables, però, les seves afirmacions sobre la culpabilitat d’un possible atemptat d’ETA. Irresponsables, injustes i amb un punt d’indignitat. Tant irresponsable, indigne i injust com seria atribuir al govern de José María Aznar els morts del terrorisme etarra que es varen produir després del fracàs de les negociacions del govern del PP amb la banda terrorista. En aquest comentari demostra Fraga la seva visió absolutament partidària de la política, la doble mesura i s’allunya de la imatge d’home d’estat que sovint ens han volgut vendre.

Sense cap ànim pejoratiu és per afegir: “gloria y figura hasta la sepultura”.

Quadern d’estiu: els ocells amics



Aquest matí, quan el sol encara no havia acabat de saltar la carena i tot just arribava als pobles alts de la Coma, tres oriols s’han posat a les branques del til·ler de davant la finestra. Fa dies que els havia vist voleiant pels prats i avui els he pogut contemplar amb calma mentre saltaven de branca en branca. I és que a vegades va bé mirar amunt i veure que passa damunt els nostres caps. Siguin ocells, siguin nuvolades, sigui el cel estrellat de la nit, malgrat alguns ho puguin trobar carrincló o una pèrdua de temps. Deu ser que penso, com Fernando de Pessoa, que “veure és haver vist” i que crec que la curiositat és condició indispensable pel progrés intel·lectual.

Després que els oriols marxessin he rebuscat entre els meus llibres d’ocells. Barrejat entre les guies de camp he trobat “Els ocells amics”, un llibret d’en Josep Maria de Sagarra –vinculat familiarment per la banda dels Castellarnau amb aquestes valls pirinenques- i no m’he pogut estar de reproduir-ne un fragment:

"De vegades, quan aneu pel camp i us trobeu amb un ocell que arrenca la volada en sentir les vostres passes, ben segur que de primer cop escolteu un saltironet d'alegria pels dintres en veure allò tan delicat i tan fi que us ha fet espavilar els ulls.
Perquè l'amor als ocells és un sentiment que s'avé amb l'ànima de l'infant, més dolça i més tendra i més sensible a totes les petites coses; a les coses plenes d'encís i de gràcia que omplen les nostres valls i les nostres muntanyes, i volten les nostres pagesies i vénen fins al cor de les nostres ciutats. I, en el ram d'aquestes coses plenes d'encís, no hi ha dubte que els ocells cantadors i voladors s'emporten la palma.Com que en l'ànima dels infants és on prenen sempre més caliu les delicades meravelles de la Natura, és per a tothom, però singularment per als infants de la nostra terra, que és escrit aquest llibret, on procurarem contemplar l'ocell i fer-ne l'elogi, i donarem una repassada pels nostres conreus, i ens entretindrem a considerar una mica aquelles menes d'ocells que de més a la vora i amb més bona voluntat són els nostres amics i benefactors".

Quadern d’estiu: l'óssa Franska


Foto El País


La mort, per atropellament, de la óssa Franska ha tornat ha posar d’actualitat la polèmica sobre el programa de reintroducció d’ossos al Pirineu que està portant a terme el govern de França. Partidaris i detractors omplen pàgines dels diaris digitals amb arguments a favor i en contra d’aquest programa. Mentre Marie-Lise Broueilh, presidenta de l’Associació per la Defensa del Patrimoni Pirenaic, celebra la desaparició de Franska, François Arcangeli, alcalde d’Arbas i president de l’Associació Regió de l’Ós, lamenta la pèrdua recent de Franska i la de Palouma, que també va morir fa uns mesos. De fet Arcangeli demana es substitueixin amb nous exemplars aquests dos animals morts.

La polèmica doncs, té corda per estona i el seu impacte salta, com els mateixos animals, els límits de la frontera i ha arribat a les comarques catalanes, veïnes de l’Ariège, de la Val d’Aran i el Pallars Sobirà on també s’han alliberat óssos eslovens.

El record de l’ós –aquí dalt li diuen l’óssa- és encara viu a la VallFerrera. Fou l’any 1952 quan Martí Bringué, de casa Bessolí d’Àreu, va matar al bosc de Fontallada el darrer exemplar d’ós del Pallars. De fet els caçadors d’óssos tenien un gran prestigi a la comarca i en treien un bon benefici. A part de la venda de la pell –la de la darrera óssa va arribar a guanyar un premi a Madrid-, el caçador feia la “capta de l’óssa", passejant el cadàver de l’animal pels pobles on la gent el recompensava amb embotits, ous i diners en agraïment per la mort d’un animal considerat, aleshores, especialment perillós pel bestiar i per les persones.

Les coses però canvien amb el temps i la reintroducció dels plantígrads pot ser un element més de dinamització econòmica del Pirineu. Calen, evidentment, les polítiques compensatòries cap els ramaders pels eventuals atacs als ramats. Hi ha prou experiències, a Espanya mateix, de programes de reintroducció que han tingut èxit i han acabat essent acceptats per tothom.

Quadern d’estiu: fragment de lectura

Miosotis de bosc

“El guardabosc gelós hi afegia encara els greulers de fulla lluent i feridora, els castanyers bords que es desborden a la tardor i omplen de càpsules punxents el terra, tal vegada a la tanca on el lligabosc i les vidaubas fan bona lliga. Enguany se m’ha mort un lilà. Però a la mateixa soca ens ha brotat (diu ell) una moixera. Repasso amb deler els llibres per si l’arbust nou pot ser un dels que anomenen “de guilla”, amb els seus raïms taronja, meravella de l’alta muntanya. A més, a la part obaga s’ha estès una plaga de fraguetes perfumades que tenen mil gustos”

La mirada encantada; Dolors Sistac; Pagès editors; Lleida 2005

Quadern d’estiu: el camí del bosc




El camí del bosc és un camí ben curiós. Gairebé lineal però amb tobogans. Antiga carrua de desemboscar va fent pujades i baixades provocades per la brusca frenada i l’arrencada posterior dels matxos que estiraven els troncs. Poc a poc, sempre per dins del bosc, primer d’alzines, després de bedolls i més tard de pi roig, va guanyant alçada fins acabar trobant la pista forestal que porta a les bordes. El sotabosc de boixeroles, molses i claps de nabiu és com una catifa neta que només les restes de les tales barroeres embruten aquí i allà. Diu la llegenda que sota el pi, just quan el camí travessa el serrat, on primer toca el sol el dia de Sant Joan està enterrat el fabulós tresor dels bandolers. Per aquestes contrades de bandolers coneguts dos: Llíser d’Arcalís i Meco de Tírvia. Qualsevol dia en parlaré d’aquests personatges. Com que avui ni era de matinada ni dia de Sant Joan no hem sabut trobar el pi del tresor. El que si hem trobat ha estat el Pi Forcat, un curiós exemplar de pi amb forma de diapasó. Llàstima que el pi caigut del costat ha torçat un dels dos troncs. De tresor ens hem conformat amb l’aigua fresca de la font, que amb la mica de xocolata i quatre galetes ens han sabut a gran banquet. Amb el Monteixo, el Norís, el Gerri, l’Ascorbes i el Sanfonts de fabulós escenari.

Quadern d’estiu: realment la gent fa vacances




Un clar símptoma que la gent fa vacances és la caiguda en el nombre d’entrades al bloc. L’altre símptoma és l’actualització dels blocs que tinc enllaçats. Faig un repàs dels meus enllaços mataronins i em trobo que molts pocs s’han actualitzat en el darrer mes. Pocs blocaires mantenen una freqüència que podríem anomenar “normal” en les seves actualitzacions. Deixant de banda en Ramon Bassas, que puntualment actualitza cada dia, trobo l’Encarna Siles, en Manuel Mas, que ho estan fent amb una certa frequência.

Alguna esporàdica aparició de la Eli Solsona, d’en Francesc Amat, de l’Esteve Terradas, de la Glòria Figuerola, d’en Salicrú, de la Joana Torres, però lluny de les seves periodicitats habituasl.

Curiós el cas d’en Javi Naya, no actualitza el seu bloc des de fa més de dues setmanes i continua tenint un munt de visites!. L’Eloi Aymerich no actualitza des d'abans de Santes i sembla perdut pel desert del Gobi.

Em trobo alguns blocs, com el de la Care Santos, simplement amb un rètol de “tancat per vacances". Fins i tot en Saül Gordillo està desaparegut.

Definitivament la gent està de vacances.

Quadern d’estiu: l’elegant silenci de les daines.



La Cultia és la cara oposada del Solà. Un és dur, sec, d’argelagues, te de roca i farigoles, l’altra és ombrívola, humida, boscada. Roures, freixeres, avellaners seguint el riu, clops que senyalen el cel, i prats de dall com maragdes que brillen a la posta de sol. Petites bordes sorprenen en qualsevol racó del bosc i anuncien la clariana dels prats. Pardines escampades arreu recorden quan els arbres només resseguien els marges i els camps dominaven el paisatge. Camps per segar amb falç abans no saltés la carena la dalla gavatxa. Els pobles, petits i foscos enlairats en els relleixos aturonats on toca el sol.

Feia temps que no m’hi arribava. Les pomeres que plantarem fa vora trenta anys - era pel febrer i nevava de valent- aviat quedaran colgades pels roures que poc a poc van envaint l’antic camp. Mai han donat pomes, però han resistit nevades, gelades i la presència quotidiana dels porcs senglars que deixen per tot arreu els rastres del seu pas. Molt més discretes, i per això costa bastant més de veure-les, les daines es mouen amb elegant silenci. Per això avui em sento afortunat de haver pogut espiar el seu beure reposat en el riu.

Quadern d’estiu: lectures de diumenge



Foto Elpaís.com


Malgrat semblar apartat de l’actualitat política, Felipe González demostra la seva condició d’animal polític en l’entrevista que li fa María Antonia Iglesias a El País d’avui diumenge. La seva capacitat crítica es posa una vegada més de manifest a l’analitzar la situació política espanyola. Sense estalviar crítiques al Partit Popular, i molt especialment a l’expresident Aznar, per la seva manera de fer oposició no deixa d’apuntar idees interessant i molt a tenir en compte en els problemes actuals de la política espanyola. Especialment lúcida la seva reflexió sobre la figura i el paper de Josu Jon Imaz a qui també avui Alfred Reixach dedica, a La Vanguardia, un extens article de lectura molt recomanada.

L’entrevista pateix, però, d’alguns del mals que el mateix González denuncia de la política espanyola. Parla molt dels problemes dels polítics i poc o gens dels problemes de la ciutadania. És clar que les preguntes les fa la periodista i que l’expresident es limita a contestar-les, però es troben a faltar referències clares a alguns de les qüestions que preocupen quotidianament la gent del carrer. Perquè parlar del terrorisme d’ETA, del PP, de l’actitud de la jerarquia catòlica envers el govern, de l’Estatut de Catalunya i de les reformes territorials, de l’acció de govern de Rodríguez Zapatero no deixa de tenir el seu interès per l’agudesa de l’anàlisi de Felipe González, però com diu el mateix González: “Esto es lo que me turba de nuestra situación política: que estamos viviendo de falsos problemas”.

Segurament la seva condició “d’ex”, i el respecte que manifesta cap l’actual president del govern, el limita molt a l’hora de parlar de l’habitatge, de la crisi de les infraestructures catalanes, de la immigració, per posar alguns exemples. Seria interessant, possiblement políticament improcedent, conèixer la seva opinió sobre aquests temes, encara que sigui com a simple observador i sense la voluntat de convertir-se en oracle de l’acció del govern socialista. Perquè ja se sap: “quien tuvo, retuvo y guardó para la vejez”.

Quadern d'estiu: xemeneies


De la carpeta "Art al carrer", obra de Manolo Contreras


De la Vall Ferrera

Quadern d’estiu: com petits haikus





El Solà dur, sec, d’argelages, te de roca i farigoles, on només el pastoret s’aventura amb els bens en busca de pastures impossibles. Tallat en sec per la línia serpentejant de la carretera que s’enfila muntanya amunt a la recerca de pobles, prats i boscos. La secla, que hi corre paral·lela, és com una artèria de vida que rega els horts aterrassats en el pendent i que baixen fins els prats de vora el riu. Com petits balconets vegetals enmig del món mineral, gairebé com petits haikus enmig de poemes èpics. Parets seques que aguanten replans plens de terra portada, en un país on mai va arribar el carro, amb les cartres i el bast. I amb infinita paciència secular.

S’hi cultiva de tot. Patates, pastanagues, enciams, carbassons, ... Tomaqueres i mongeteres que s’enfilen, a falta de canyes, en parrals d’avellaner. Tot ha de créixer en un espai de temps molt curt que va del maig al setembre. Només les cols s’atreveixen a desafiar els freds de l’hivern i es deixen tocar pel gel com si sabessin que això és condició important per un bon trinxat.

Petits horts esquitxats de pomeres, pereres, algun codonyer que servirà per a fer un bon all-i-oli de codony. Als marges solemnes nogueres i cirerers que s’encenen en roig a la tardor. En algun racó el detall femení d’unes mates de flors. I és que al Pirineu el horts, com tantes coses importants, són cosa de dones.

Quadern d’estiu: sense castells a l’agost

Foto El Punt

Amb mitja ciutat fora, els Capgrossos acostumen a fer unes llargues vacances castelleres durant l’agost. De fet després de la Diada castellera de Les Santes, la colla només té un parell de compromisos el dia de la Festa Major. El pilar de cinc a la sortida d’ofici i uns quants castells de set durant la Passada de la tarda pels carrers de Mataró.

No serà fins començament de setembre amb la Festa Popular de Cirera i la Festa Major de Granollers que no es reinicia la temporada pels mataronins. Per davant jornades importants a Reus, El Prat, Lleida, Girona, i Vilafranca per Tots Sants. Algunes actuacions per la comarca: Argentona, Arenys de Mar, Teià, una escapada a Les Illes i la Diada dels Capgrossos per rematar l’any el quatre de novembre.

Segur que el cap de colla té clars quins són els objectius per aquesta segona part de la temporada i més enllà de consolidar tot el que ja s’ha fet. Que ha estat molt i molt ben fet.

De moment, i amb un calendari casteller molt fluix durant la primera quinzena de l’agost, caldrà esperar almenys fins la Mare de Déu a la jornada de La Bisbal del Penedès per tornar a veure actuar les colles grans i tot esperant Sant Fèlix.

Caldrà empassar-se les ganes de castells i per això pot anar bé donar un ullada a un parell de bons articles de premsa. El que va escriure el mataroní Manuel Cuyàs sobre la Diada de Les Santes i publicat a El Punt. I la reflexió que en Guillermo Soler fa al seu blog sobre el comportament dels mitjans de comunicació en l’accident de la Mariona.

Quadern d’estiu: Art al carrer




Magnífica carpeta d’art que els amics del Dimarts del Llimoner han editat amb motiu de la nova edició de “Art al carrer” de Sant Pere més Alt.

Obres de Soriano, Novellas, Capitani, Patricio, Alís, Blasco, Domínguez, Mary Area, De Antonio, Pretel, Pal, Foni, Prieto, Em, Contreras. Una edició limitada de la que han tingut la gentilesa de regalar-me un exemplar i de la que avui reprodueixo l’obra d’en Soriano.