header-photo

Vacances gregues: recordant Josep Pla



La tarda havia estat encalmada, fins i tot un punt xafogosa. El sol caient lentament, l’occident en foc des de la porta de l’ermita de la campana. Petita i blanca, amb tambors de columnes clàssiques fent de material de construcció. El pi ben ajagut avisant que el vent pot bufar fort. El camí travessa un petit hort de carbassons i tomaqueres farcit de restes de ceràmica. Molt a prop el vell teatre romà amb les grades encarades al mar. Un rètol rònic indica el lloc on va restar amagada durant segles l’estàtua d’Afrodita que els francesos varen rebatejar com a Venus de Milo.

El mar com una plàtera fosca que llepava les cases, d’àmplies portalades per entrar les barques directament de l’aigua, de Klima. El turista, violador d’intimitats, passant silenciós per l’estreta llenca d’algues entre el mar i les cases amb les taules parades de les famílies de pescadors. El sopar pausat a la terrassa de la taverna. Els gats d’espectadors pacients esperant els caps del peix fregit.

I de sobte el vent. Un sol cop que va fer tancar finestres a corre-cuita. Un vent del nord, constant, fresc, que omple de llençols blanc l’Egeu. Com la tramuntana al golf de Lleó, encara que desconec el nom d’aquest vent grec. Pel que m’expliquen pot durar tot l’estiu i fa tornar boja la gent.

No sé si els grecs tenen un Pla que hagi escrit sobre els seus vents. Tampoc sé si veient els tres solitaris generadors eòlics pensaria, com el de Llofriu, en l’energia desaprofitada. Seria un altre pagès pràctic o un urbanita de plataformes? Em tocarà rellegir les Illes gregues del mateix Pla per intentar sortir del dubte.